La manca durant la transició democràtica d'una "neteja" dels aparells de seguretat de l'Estat –policia nacional, guàrdia civil i serveis d'intel·ligència- per tal de depurar-ne els elements més extremistes, conjuntament amb els problemes que van patir els primers governs dels PSOE per tal que tots aquests serveis no depurats li fossin no ja fidels, sinó simplement que complissin allò que se'ls manava, ha anat deixant un pòsit en unes estructures de seguretat que haurien d'estar al servei de l'Estat i no deixar-se endur per uns interessos partidistes determinats. Certament, la manca de tradició democràtica espanyola juntament amb la política de la transició d'oblidar el que havien fet tant els cossos de seguretat com d'intel·ligència durant el franquisme, eren qüestions a tenir en compte 25 anys enrere per tal de tirar endavant un molt feble procés democràtic. El problema és que encara avui, després que tres formacions polítiques diferents hagin passat per la presidència de l'Estat, i que hi hagi hagut un saludable intercanvi democràtic pel que fa a persones i partits en el poder, massa sovint els aparells de seguretat de l'Estat, o més ben dit, alguns dels seus alts càrrecs, han decidit posar la informació secreta i privilegiada de la que són responsables, a disposició d'una opció política determinada. No és d'estranyar que siguin uns determinats mitjans conservadors, els que publiquin informacions que els són facilitades directament per membres d'aquests serveis, com tampoc ho és, que altres mitjans de tendència progressista en publiquin d'altres.

En els darrers temps, i coincidint amb la política de màxima tensió entre els dos partits majoritaris espanyols, i amb el rerefons tant del judici per l'atemptat de 11-M, com de la darrera treva d'ETA, hi ha hagut tota una sèrie de filtracions i publicacions de notícies que contribuïen a la batalla política des dels mitjans de comunicació, i especialment la premsa. Les coses han arribat tant lluny que un diari a arribat a dedicar una pàgina sencera a la qüestió de les filtracions fetes pels serveis d'intel·ligència espanyols amb el títol "El CNI desespera a Rubalcaba", i amb un subtítol de major càrrega "El ministro del Interior acusa en privado al servicio secreto de interferir en la lucha contra ETA y el terrorismo islámico". Si ens remetem a les proves, és a dir, a les notícies publicades per alguns mitjans partint d'informacions que tant sols podien haver estat facilitades pels serveis de seguretat i d'intel·ligència, al ministre no li mancaria pas raó en els seus comentaris. Així, la notícia, falsa, d'una reunió del govern del PSOE amb ETA el novembre de 2007, i la publicació, en portada, d'un informe del Centro Nacional de Inteligencia, CNI, que afirmava que ETA declararia una nova treva en 18 mesos, un informe que el Ministre de l'Interior va assegurar que desconeixia, serien les darreres gotes que han omplert el got de la paciència de l'actual executiu espanyol pel que fa a alguns alts càrrecs dels serveis de seguretat de l'Estat.

Però aquesta és una guerra que ve de lluny. La utilització de la guerra bruta contra ETA com a arma de desgast polític, ja va comptar amb la col·laboració d'alts càrrecs dels serveis d'intel·ligència, alguns dels quals van ser cessats amb posterioritat, mentre d'altres estan pendents de judici per haver-se endut informació secreta.

Els atemptats de Madrid de l'onze de març de 2004 van iniciar una nova etapa en aquest conflicte, ja que dos dels principals diaris de l'Estat van dedicar-se, durant anys a anar publicant notícies, confessions, proves, reals o falses, de la implicació, o no, de membres d'ETA en aquells atemptats. Val a dir que, després del judici i la condemna de terroristes jihadistes i la no aparició de membres d'ETA per cap banda, no ha acabat amb la polèmica.

Tampoc ho ha fet la renovació de l'agència espanyola d'espionatge i contraespionatge, el CNI, que sembla que no ha acabat  amb aquestes pràctiques que posen en qüestió la majoria d'edat democràtica de l'Estat espanyol, alhora que fomenten una forta desconfiança entre la ciutadania cap a uns serveis que haurien d'estar al servei dels interessos del conjunt de la població i no a la de determinades opcions polítiques.