L'anomenat "Manifiesto por la lengua común", un document que planteja la superioritat del castellà enfront de la resta de llengües que es parlen a l'Estat, ha estat signat pels cinc sindicats que existeixen al Cuerpo Nacional de Policía –SUP, CEP, UFP, SPP i Sindicato de Comisarios-. A més, les cinc organitzacions sindicals han fet una crida a sumar-se a aquest i a "cuantas plataformas, manifiestos, o medidas en defensa del castellano se adopten, respetando las demás lenguas cooficiales de España". Entre les raons que donen per a sumar-se al manifiesto, n'hi ha de tan peregrines i cavernàries com la dificultat per a prosseguir els estudis dels policies quan són destinats a Catalunya, i una suposada "repercusión negativa" en els fills dels agents.

Actuacions com aquesta provoquen que un cos policial que ha fet el pas d'institució franquista a policia democràtica europea, continuï sent vist per molts habitants de l'Estat, i no tant sols els que no tenen el castellà com a llengua materna, com una policia amb forta càrrega antidemocràtica. De fet, s'escapa a la comprensió de qualsevol analista de seguretat el perquè de la implicació dels sindicats policials en una qüestió que no els afecta professionalment i que ataca les bases de la unitat de l'Estat espanyol com és el reconeixement de la diversitat cultural del mateix.

Els ministres d'Interior i Justicia espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba i la seva homòloga francesa, Michèle Alliot-Marie, van anunciar el passat divendres, en una reunió mantinguda a Girona, la creació del Grup d'Enllaç Antidroga (GEAD) conjunt, a semblança del que ja existeix entre ambdós països per a la lluita antiterrorista. Es tracta de crear un centre operatiu en la Mediterrània occidental contra el crim organitzat, centrant-se en primer lloc en la lluita contra el tràfic de drogues, i posteriorment contra tota MENA de màfies, com les que es dediquen al tràfic d'armes o de persones. A nivell operatiu, el GEAD s'assemblarà al grup que funciona des de fa dos anys a Lisboa amb els mateixos objectius, i en un futur proper contarà amb la participació de països del nord d'Àfrica com el Marroc i Algèria.

Tot i que va ser a Girona on es va informar de la creació del GEAD, i que aquest tindrà la costa catalana com a zona d'importància estratègica, la presència de l'administració catalana va ser inexistent, més enllà de la protocolària, o potser folklòrica, d'algun Mosso d'Esquadra. Pel que fa al conseller d'Interior català, Joan Saura, no va aparèixer per la reunió, segurament perquè no va hi ser convidat; i ni el Departament d'Interior, ni cap representació de l'administració de la Generalitat, formen part del futur grup, ni està previst que hi figurin. És de desitjar, però som molt escèptics al respecte, que el Govern català treballi per a ser present en totes les institucions internacionals que afectin qualsevol dels seus àmbits d'actuació, especialment en aquells que, com la seguretat, posseeix la pràctica totalitat de les competències.

L'Intendent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, és ingressat a l'UCI de l'Hospital del Mar de Barcelona des de la matinada de dilluns de la setmana passada, quan va ingressar d'urgència després de rebre un fort cop al costat durant l'actuació policial que va seguir als incidents produïts a diversos punts de Barcelona per part de seguidors de la selecció espanyola de futbol. Vilaró es trobava a la Plaça d'Espanya de Barcelona co-dirigint la intervenció policial que tant Mossos d'Esquadra com Guàrdia Urbana de Barcelona estaven portant a terme per a evitar que els aldarulls, com l'assalt a un camió de bombers, anessin a més. L'Intendent anava vestit de paisà i dirigia l'operatiu des de primera línia quan va rebre un fort cop. Degut al dolor que aquest li va causar, va marxar cap a casa seva, i d'allà a l'Hospital del Mar.

La notícia va saltar als mitjans de comunicació el passat dissabte en forma de titulars sensacionalistes en que afirmaven que Vilaró havia estat ferit per un cop de pilota de goma disparada pels Mossos d'Esquadra. Tot i que aquesta és una possibilitat ben lògica, no ha estat confirmada per cap de les parts implicades, i es desconeix la versió del propi ferit. El fet que ni la Guàrdia Urbana ni l'Ajuntament de Barcelona haguessin fet pública la notícia fins que van saber que anava a ser publicada per un diari Barcelona, ha provocat que tant els grups de l'oposició municipal com la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, hagin protestat per l'opacitat municipal davant d'un fet de la importància d'aquest.

En tot cas, el que cal és esperar a conèixer la versió dels fets que pugui donar el propi Viaró, i els resultats de la corresponent investigació dels fets que els dos cossos policials implicats puguin determinar.

El jutge "estrella" de l'Audiència Nacional –una institució que sembla més per a lluir-se que per a fer justícia-, Baltasar Garzón, ha ordenat en els darrers dies la detenció d'un empresari basc per presumpta col·laboració amb ETA. Aquesta "col·laboració" es basaria en el fet que l'empresari hauria pagat l'anomenat "impost revolucionari" a l'organització armada basca. L'empresari en qüestió és José Antonio  Jainaga, de 81 anys, que va ser segrestat el 1983 durant 17 dies pels Comandos Autònomos Anticapitalistas, i que suposadament va pagar 150 milions de pessetes per la seva llibertat. Recentment, dos germanes, de cognom Azpiroz, han estat empresonades per suposats pagaments voluntaris a ETA per un total de 6.000 euros. Una quantitat absolutament ridícula si la comparem amb la que s'ha pagat per alguns segrestos, com el de l'empresari a qui acabem de referir-nos.

Desconeixem si Garzón ha decidit llançar-se en una croada contra tots els empresaris i professionals que, d'una manera o altra, han donat diners a ETA, o tant sols contra aquells de reconeguda militància nacionalista basca. Per a posar un exemple per tothom conegut, podríem parlar del segrest de l'empresari Emiliano Revilla, el més llarg de la història d'ETA i abundantment documentat pel que fa al pagament del rescat del mateix. Desconeixem si posteriorment a l'alliberament de l'empresari sorià es van efectuar alguna mena de pagaments, però tant si és així, com si no, esperem que sigui detingut i interrogat per la Guàrdia Civil, tal com ho ha estat el seu col·lega basc.

Una de les publicacions més prestigioses pel que fa al panorama armamentístic ens presenta, en aquest 3er nº de 2008 una més que interessant anàlisi sobre els diversos vehicles blindats dels diferents exèrcits internacionals, així com sobre els blindats teledirigits. També és de destacar la informació sobre embarcacions lleugeres i les seves propietats pel combat. A aquests cal sumar un article sobre els míssils teledirigits, i sobre el Juan Carlos I, el que ha de ser el buc insígnia de la flota espanyola.

Els estats que ostenten més poder en el concert internacional actual, fa molts anys que tenen força cura de la seva indústria de defensa. Tothom sap que, avui, a Occident, la importància per a ser capdavanter és apostar per l'I+D, però sens menystenir el propi desenvolupament industrial. L'estat francès és un bon exemple del que diem. Des de la seva vergonyant derrota durant la segona guerra mundial, l'Estat francès ha tractat de fer-se un lloc al món. La seva semi-independència de l'OTAN, un programa nuclear propi, i la fabulada història de la resistència nacional antinazi, han configurat un panorama alhora real i idealista entre els ciutadans francesos. Però la realitat és que les forces armades franceses es van fer a imatge de les unitats de la França lliure que van combatre el costat britànic, i que tot l'ideal de la resistència va ser un invent gaullista.

L'Estat francès, però, va saber rescabalar-se d'aquell moment històric i va reconvertir-se en la potència mundial que sempre havia estat. Per a fer-ho, es va basar tant en el seu potencial cultural, amb el francès com a llengua de la diplomàcia, com en un potencial militar que l'han convertit en una de les cinc primeres potencies militars.

Avui, el total de les exportacions de la indústria francesa de defensa és de 5.5000 milions d'euros, i el principal client són els Estats Units. Si sumem a aquesta xifra l'aportació francesa als diferents programes de defensa europeus, com l'Eurofighter, ens trobem amb que l'Estat francès és gairebé independent –tant com es pot ser en el món globalitzat- pel que fa a la seva indústria militar. França, doncs, ha sabut erigir-se en un poder militar a nivell mundial, després de desaparèixer del mapa com a tal fa només 65 anys. La importància de la indústria militar és de tal magnitud que tota retallada pressupostària implica la pèrdua de llocs de treball i el tancament de petites i mitjanes empreses.

En el món actual, un estat que pretengui tenir espais real d'independència econòmica i política, ha de destacar-se en la indústria militar. Si es depèn de l'exterior en matèria energètica, es té un problema, si es depèn de l'exterior en matèria militar no s'és realment independent.

Si algun resultat visible i històric va produir el famós "pacte del Majestic" va ser el traspàs de les competències sobre trànsit de la Guàrdia Civil als Mossos d'Esquadra. Per segona vegada en segles -a Euzkadi ja s'havia fet el traspàs-, la Guàrdia Civil deixava de tenir el control absolut del trànsit en una zona de l'Estat. Les dificultats polítiques no van ser gaires, un cop pactat amb el PP, el PSOE no podia posa-s'hi en contra, tot i les sortides de to d'algun popular català, com l'exdirigent del PP a Catalunya, Alejo Vidal-Quadras, que va arribar a afirmar "un traspaso inútil y absolutamente nefasto". Potser, veient els resultats d'aquell traspàs, el polític hauria de retractar-se i, sobretot, demanar perdó als centenars de persones que han salvat la vida gràcies a la gran feina feta pels Mossos d'Esquadra.

Tampoc va haver-hi dificultats tècniques destacables. Un grup de 22 Mossos va anar a l'acadèmia de trànsit de la Guàrdia Civil a Mérida per a fer un accelerat curs de monitor que els permetés formar a la resta de Mossos que havien d'assumir la tasca tant sols nou mesos després. Les instal·lacions de l'Escola de Policia de Catalunya van adaptar-se a les noves necessitats de formació, i s'hi va construir un circuit per a les pràctiques dels motoristes de trànsit.

El problema humà, és a dir, el d'aquells Guàrdies Civils que es volien quedar a Catalunya i seguir treballant en trànsit, es va solucionar reservant un 15% del total de places per als membres de la benemérita.

Finalment, el 6 de maig de 1998, els Mossos van assumir el trànsit el territori de les comarques de Girona. Un any més tard es van desplegar a Lleida, i l'any següent, a la resta del territori català. Paral·lelament es va crear el Servei Català de Trànsit amb l'objectiu principal de reduir la sinistralitat. Deu anys més tard, l'objectiu s'ha acomplert de tal manera que Catalunya és pionera dintre de l'Estat pel que fa a polítiques de seguretat i prevenció en trànsit rodat. La realitat s'ha imposat de nou i la societat catalana ha pogut demostrar, un cop més, que pot governar-se a si mateixa i, sovint, fer-ho millor que aquells que han gestionat el nostre dia a dia des de fa segles.

La nova obra del periodista i historiador militar, Daniel Arasa, anomenada "Entre la cruz y la República. Vida y muerte del general Escobar", posa en el lloc que correspon en la història a aquells membres de la Guàrdia Civil que van ser fidels al legítim govern de la República, enfront del cop d'Estat feixista de l'any 1936. Com mostra l'obra, molts d'aquells Guàrdies tenien, sovint, més afinitats ideològiques amb els revoltats que no pas amb el govern republicà, però van ser fidels al jurament que havien fet a la República i a l'ordre democràtic.

La vida del General Escobar és exemplar en aquest sentit, ja que era un home profundament religiós a qui dolia molt la persecució que l'església va viure en moltes de les zones republicanes, i especialment a Catalunya, i que fins i tot tenia familiars en el bàndol franquista. De fet, el seu fill petit era falangista i va morir enrolat en les files franquistes a la batalla de Belchite. El propi Escobar va ser ferit en combat, i va patir un greu atemptat anarquista. Va arribar a comandar l'Exèrcit d'Extremadura. La seva fidelitat a la República li va costar la vida, i va ser afusellat el 18 de febrer de 1940 en el fossar del Castell de Montjuïc.

Les vides d'aquests Guàrdies Civils, així com les d'altres militars professionals, fidels a la República, són un greu record que cau sobre ambdós bàndols, ja que si bé els franquistes els van perseguir fins a aniquilar-los gairebé a tots, la democràcia espanyola i l'actual llei de memòria històrica semblen oblidar l'existència històrica d'aquests militars que van morir per defensar la República.

El sociòleg Salvador Cardús ens explica un anècdota per plasmar-nos una realitat molt nostra. “Fa un parell de setmanes es va produir un atracament prop de casa” (...) “L’endemà, en un comerç del mateix carrer, a la caixa, les veïnes en parlaven”, “La meva sorpresa, però, és que no malparlaven dels lladres... Criticaven els Mossos d’Esquadra”. “La crítica, ho confesso, em va ferir profundament. Aprecio molt la feina que de la policia catalana”, reconta cardús.

El sociòleg diu, de la policia catalana que és: “molt professional, molt eficaç, respectuosa amb la realitat del país i que ha representat una millora enorme respecte a la situació anterior, marcada per la desídia del govern espanyol i que havia deixat la comissaria local de la policia espanyola sota mínims”. Però aleshores “què provocava l’actitud de menyspreu de la feina policial?”, es pregunta l’escriptor i ell mateix respon amb contundència: “En primer lloc, hi pot haver, encara, restes de la imatge autoritària, pròpia de la cultura policia franquista. En segon lloc, crec que som víctimes de determinades línies informatives de mitjans espanyols o espanyolitzadors, que s’han dedicat a posar en qüestió els Mossos”.

I afegeix, “crec que som esclaus d’un esperit de desconfiança profunda respecte l’autoritat, especialment de les vinculades a l’administració pública, i que inclou des dels mestres fins als metges i els policies”.

Per acabar, el sociòleg parla clar i català: “ho dic amb molta preocupació: aquest país té un problema de confiança en ell mateix, que es tradueix, per exemple, en aquesta incapacitat per sentir l’orgull de tenir una Mossos d’Esquadra propers, eficaços i arrelats al país. Una policia radicalment democràtica, que hauria de merèixer el nostre respecte i admiració”.